dimecres, 31 d’octubre de 2007

Noctàmbul



Una de les coses que et permet el fet de viure sol, és que pots aprofitar les hores creatives d'una manera més fàcil i planera que si comparteixes pis. El fet és que no has de donar explicacions a ningú sobre què representa l'estar mig ajagut al sofà, ja cap al tard, amb una cervesa a la mà, mirant als ulls de la nit perquè t'inspiri.

És en aquestes hores tardanes, amb la seguretat que el matí següent no t'has de llevar d'hora, que et pots lliurar a la producció i desenvolupament d'idees (que no tenen per què ser bones, només cal veure la pantomima que estic escrivit).

Fins i tot, pots posar de fons una mica de Charlie Parker i que et transporti a una jazz cava americana dels 50, oblidar el cansament i tan sols veure carretera davant teu, i no parar de rodar en tota la nit veient passar les senyals kilomètriques. Acabes entrant en un univers sense espai ni temps, et trobes en la eternitat creativa, l'únic que has d'esperar és que el que se't passi pel cap sigui mitjanament acceptable.

diumenge, 30 de setembre de 2007

ST TAKO 07



Un mateix es coneix i sap bastant com és, i com li costa trencar el gel, que per la majoria de mortals seria com haver de fer a miques un simple glassó, per a alguns representa veure'ns-les amb tot un iceberg, amb la marca que hi va deixar el titànic inclosa. Per això s'agraeix a qui t'agafa pel coll de la camisa de la mateixa manera que ho faria el professor amb un marrec (sempre pel seu bé), et col.loca davant d'un iceberg en particular (de bones a primeres ja t'ha fet la feina de trobar-lo i no has hagut de fet cap expedició als casquets polars), i amb la franquesa més absoluta i tranquilitzadora et comenta que per molt iceberg que sembli iniciar la conversa, -no es tan fiero como el “lepintán”-


Però clar, tot i les bones paraules i les bones intencions, un ja porta una trajectòria, i tot i que la revolució cubana la van començar només un grapat d'homes mal armats, jo no puc comparar-me a un Castro i a un Che de 1959, em semblaria totalment fora de lloc. I la dinàmica podríem anomenar-la pèssima, ras i curt. De manera que si no m'interpel.len, és molt difícil que comenci una conversa, i si no ets capaç de començar una conversa, mau. De manera que tot i que abans d'alvirar el gel a la llunyania estava en un estat interior amb el qual hagués enviadat a “grande, chica, pares i juego”, quan va ser el moment, em vaig quedar en stand by, com una minicadena, engegada, amb els ulls oberts, però sense dir res. A part, afegim-hi un antic pretendent que guardava el camí com el guarda que barra el pas a l'entrada del castell amb l'escut i la llança. Doncs al final res de res. Si cap de les dues parts, no hi posa res, no hi ha possibilitat, els fets no ocorren per generació espontània.




Tans sols em queda apel.lar a la bonòmia interior i absoluta i pensar que potser gràcies a mi, algú tindrà una segona oportunitat (i que no la malmeti), de vegades la filantropia ajuda a conformar-se.



diumenge, 22 de juliol de 2007

Primer contacte (jornada electoral)

Estava a punt d'entrar al pis, quan de sobte vaig notar com s'obria una porta darrera meu; era la veïna que segurament en sentir fressa al replà de l'escala -cosa no gens habitual perquè fins ara he fet poques visites al pis-, va sortir a treure el nas.
Empès per la mala consciència que em va generar el meu pare quan va saber que encara no m'havia presentat als veïns del replà, em vaig girar disposat a encetar una conversa de presentació amb la veïna. Vam estar xerrant i xerrant, una bona estona, gairebé un quart d'hora. Durant aquest temps, feia tots els possibles per mantenir la mirada aixecada, per evitar la visió de la seva bata mig oberta a l'alçada del melic.
Aquesta podria semblar una d'aquelles histories tòrrides que omplen les estanteries de la secció X dels videoclubs on tots els títols comencen igual “la veïna....”, però no va ser així; de fet evitava aquesta visió com qui evita la visió d'alguna cosa horrible o esgarrifosa. Per un moment em pensava que em trobava en l'escena de “El graduat” en que la senyora Robinson li fa proposicions a un jovenet Dustin Hoffman, però en aquest cas, no es tractava de la mare de la xicota si no de l'àvia; una dona que ja feia molt temps que havia entrat en la maduresa i que pràcticament ja n'havia sortit en els seus ja prop de 70 anys.
Vaig estar temptat de dir-li que per moltes ganes que tingués ella de xafardejar ella en el meu pis (mania que tenen les iaies), jo no tenia cap ganes, ni creia que fos apropiat de xafardejar sota la seva bata. Però clar, em va poder més la voluntat d'una bona convivència que no pas realitzar una alegoria a la sinceritat.
En acomiadar-nos, vaig sortir de l'edifici per anar a votar, a la mesa de les paperetes vaig entretenir-m'hi una estona per veure si hi havia algun partit polític que es digués “Partit contra les bates d'estar per casa”. No li vaig trobar pas i vaig agafar una papereta dels partits tradicionals, tot pensant que aquest s'havien distanciat tan del poble, que desconeixien totalment les necessitats del ciutadà normal.