diumenge, 16 de desembre de 2012

Cuadern alemany. Seté dia. Sonntag (part VIII)

Amb l'únic pensament de veure la cursa de la Fórmula 1 passejo fins al parc, llegeixo una estona i dino pel camí. Quinze minuts abans de l'inici ja estic al meu pub de referència a la ciutat, amb una Kölsch a davant. La cursa no genera ni de bon tros l'expectació que pensava: apàrta'ls d'un esport de pilota i perden l'interès.

Després de totes les incursions fetes al bar, començo a concloure que pels anglesos expatriats, el local passa a ser un club social, un consolat on passar les hores mortes. És traspassar el llindar de la porta i ja es troben a casa, en sòl britànic. Fins i tot un parell de cambrers en el seu dia lliure, s'hi deixen caure per conversar amb els compatriotes.

El localisme a Köln pesa, i el pub ha incorporat a la seva oferta de cerveses la Kölsch, per cobrir la demanda de turites i/o alemanys despistats que han entrat al local sense adonar-se que en realitat és una delegació del continent i no pas de l'illa anomenada Europa. Potser es podria distingir el anglesos dels foranis (o alemanys militants) pel que demanen, ni la llengua, ni l'accent ni l'aspecte, tan sols per la beguda. Dubto que en terres catalanes hi hagi cap pub irlandès que tingui Estrella, San Miguel o Moritz.

Acabada la cursa em retiro cap a l'hotel per la becaina.

De tornada cap al Dom, tinc la mateixa sensació que al matí, els diumenges, la ciutat es torna molt més tranquila, contrastant amb el bullici del dissabte, la major part de tendes del centre estan tancades.

Els sentiments són estranys, durant cinc dies pots conèixer i estimar una ciutat, però de sobte al setè l'odies, potser degut a l'avorriment del desvagat vianant no acostumat al lliure albir tan prolongat.

Compro un dönner per sopar, i me'l vaig a menjar a l'altra banda del pont de la via. El sol va molt baix, pràcticament ja ha desaparegut, el cel darrera el Dom es tenyeix de rojos i ataronjats, a cada instants tot s'enfosqueix una mica més; es van difuminant el detalls del Dom, i en aquesta hora crepuscular la ciutat i jo ens comencem a acomiadar mentre els trens avancen per les vies lents i mandrosos.

Torno a l'hotel i els carrers tan sols estan il·luminats pels aparadors i els llums de les cases particulars, és el primer cop que me n'adono, pràcticament no hi ha fanals als carrer i els pocs que hi ha, no esntan encesos, tot i que fa més de mitja hora que és fosc. No m'estranya que hi hagi una propaganda electoral que parli que hi ha massa cantonades fosques a la ciutat.

En arribar a l'hotel, la cisterna d'un dels labavos externs a l'habitació continua perdent aigua per quart dia consecutiu, fart del sorollot i el malbaratament d'aigua obro la porta, tivo la cadena i la cisterna deixa de rajar. Ni l'antic hoste, ni la dona de la neteja, ni cap administrador d'aquest hotel-pensió ha estat capaç de fer res, imagino que no deuen tenir ningú amb la responsabilitat de mirar que cap de les cisternes perdi, i per això no hi havia manera de solucionar-ho. Alemanya té un problema. Potser l'odi del setè dia?

diumenge, 9 de desembre de 2012

Cuadern alemany. Sisè dia. Samstag (part VII)



Dia tranquil de lectura i passeig curt, el genoll ressentit es queixa, i de tant en tant se l'ha d'escoltar. En passar per davant del Dom, està pres per la policia, hi ha una vintena de "lleteres" amb tots els efectius a punt i com que aquestes coses no crec que m'incumbeixin, segueixo el meu cami sense intentar fer de reporter de guerra, no estic fet d'aquesta pasta.

Finalment enllesteixo la versió novelada d'una possible revol·lució russa que acaba en un no-res, no arriba a foc d'encenalls.

El Dom i els voltants comercials estan sembrats d'artistes de carrer, gent que comparteix amb els vianants ocasionals les seves capacitats artístiques: les estàtues figuratives que fan de mim, són un clàssic comú de qualsevol ciutat que se les vulgui donar de turística, dubto que cap ciutadà atrafegat per la feina diària es parés a admirar i recompensar el treball d'un mim. A part de les estàtues humanes hi ha músics, de qualsevol especialitat (encara no he vist cap intèrpret de flauta dolça), des dels que són conjunts de corda, als que incorporen bateria i veu i també tot el reguitzell de solistes: el del xil·lòfon, els habituals guitarreros, el violinista de la serra, i el que crec que deu ser una franquícia de l'acordionista amb gosset narcotitzat, ja n'he vistes quatre de diferents, amb la mateixa raça de gosset i el mateix model d'acordió.

Tampoc no poden faltar els reivindicatius: els que criden i porten pancartes en contra de la repressió a l'Iran, o els que denuncien les atrocitats del govern israelià contra ciutadans palestins (dubto que els quatre joves alemanys que estan mirant davant meu els murals plens de fotografies, se'ls hagi d'alliçonar massa sobre la perniciositat del sionisme. El temps passa i les tragèdies per desgràcia s'obliden o encara pitjor, s'encoratjen).

Hi ha però un tipus d'artista que em sorprèn; una parella, sense fer res, asseguts al terra, ni fan cara de captaires, tampco van vestits com si ho fossin, tan sols asseguts al terra, amb una caixeta per recollir les escadusseres que algú els llenci, només llegeixen i fumen (fomenten la intelectualitat? Tampoc diria que arribin a tant).

Els dissabtes a la tarda és a tot arreu semblant, pels carrers principals el bullici de la gent passejant, mirant aparadors, tots ben empolainats i com deia l'acudit "con sus mejores arreos".

En prendre-me'l com un dia de descans, no volto fins a hores intempestives i aviat torno a l'hotel per reposar el cos.

diumenge, 2 de desembre de 2012

Cuadern alemany. Cinqué dia. Freitag (part VI)



Ennuvolat. Vint graus menys que el dia antrerior (de trenta-set a disset). El parc està pràcticament desert. La lectura a la riba del Rhein queda truncada pel vent fred i una visita inesperada: un parell de nois que de primer em pregunten si tinc foc, els contesto que no, però per la cara del que preguntava, començo a dubtar que no m'haguessin preguntat si els donava foc. Lleuger però important matís. La meva negativa no implica si tinc o no encenedor, sinó si tinc la voluntat de donar-los foc, i amb només el no, sense afegir que no tinc encenedor pot quedar una mica irrespectuós segons quina sigui la cultura local al respecte (ho desconnec).

Desapareixen i tornen a apareixer a un banc proper. Recordo les paraules experimentades: "només t'avisen dues vegades abans de pujar-te al Dragon Khan" decideixo abandonar el lloc i explorar una part de la ciutat més allunyada.

La zona en qüestió gaudeix de menys tendes i serveis, em dirigeixo cap a les afores i es nota. A banda i banda del carrer s'obre un parc enorme que arriba fins a la universitat, la qual més endavant descobreixo que segueix els mateixos cànons estètics que la de Mainz.

El paisatge urbà es va embrutint a mesura que m'allunyo del centre i el meu destí és més proper. Finalment arribo al cementiri, m'ho indiquen els arbres frondosos i una petita creu que s'entreveu entre les branques: els murs són baixos, suposo que aquí no tenen por dels seus morts, a diferència dels cementiris a casa nostra.

Passejo pel seu interior (pràctica, i em ve al cap la pontificació que no hi ha cementiris comparables en vistositat als francesos). No hi ha referències a la Segona Guerra Mundial, sí però a la primera (sentiment de culpabilitat?) i fins i tot hi trobo el que deu ser la tomba d'un massó.

De tornada passo pel parc que porta a la universitat, el dia comença a obrir-se i llegeixo una mica més del que podria ser la gestació d'una revolució a Rússia.

Torno a poc a poc. Em menjo un frankfurt i unes pastes, i a l'hotel la migdiada preceptiva amb un canal de televisió alemany de fons.

A la tarda surto a sopar, evitant així que els restaudaros em diguin que arribo a l'hora de plegar. Torno al lloc del puré de patates amb poma i em demano un bistec. Em pregunten si el vull <>, suposo que és l'equivalent al nostre "al punt", i de fet ho és, però massa fet pel meu gust. Encara que demanar-lo menys fet, hi ha el perill que te'l serveixin directament de l'animal, i si no el coneixes (l'animal) i no és de la teva confiança, doncs prefereixo menjar-lo massa fet sense que estigui cremat.

Acompanyant el bistec hi ha patetes i ceba, una part de la cual és totalment crua i la resta té les puntes cremades, em pregunto si el cuiner al final ha intentat fer una mitjana i reduir l'índex de carbonització. De fet la propera vegada que cremi la ceba diré que està feta a la colonesa.

Acabat el sopar em dirigeixo al pub irlandès del dia anterior: una mica de música i cervesa s'agraeixen. A diferència del típic <>, on hi abunda la desesperació: bars per beure (i potser oblidar), no s'hi sent ni música ni converses, només el tirador i els tragos del bebedors. L'altra possibilitat alemanya seria buscar un ambient tecno que és el que sembla que es porta al país germànic, però encara no m'ha arribat aquesta determinació.

El problema de l'alcoholisme a Alemanya s'alvira des del moment que a les tendes hi ha enganxines que a part de no poder entrar-hi amb el gos o amb menjar, tampoc s'hi pot entrar amb begudes alcohòliques. És notori des del moment que no pares de veure gent bebent cervesa pel carrer, tot i que no són mediterranis i que el clima no acompanya: tenen un problema. En el moment que a les voreres del carrer hi ha moltíssims més taps d'ampolla que no pas merdes de gos diu molt a favor dels amos dels gossos, però com a país: tenen un problema. A no ser que la nostra afició pel vi, la cervesa i el mam en general, no provingui de l'anomenada cultura mediterrània, sinó per una cultura global.