dissabte, 1 de març del 2008

Tocar de peus a terra




Estava assentat dins el cotxe, amb el motor apagat. Em trobava totalment ensimismat, amb un rictus seriós de cara de no se sabia ben ve quan. Una sensació de pressió buida en la boca de l'estómac. Mentalment repassant els fets més importants que acabaven de succeir. Em sentia malament. Contra mi? contra qui si no.


Malament pel que havia, fet, pel que no havia fet i pel que havia esperat. Culpa meva.


Com es pot arribar a ser tan il·lús? No s'ha d'eliminar la il·lusió, però cal una mica de sentit comú. La realitat és com és, complexa, i per molt que la volguem reduïr per entedre-la, aquesta reducció no pot fer que faltem a les lleis físiques que ens governen. Per molt que a la taula de billar hi hagi les boles per a fer carambola, no significa implicitament que aquesta s'hagi de realitzar necessariament, ja que la bola blanca pot moure's en qualsevol direcció en el seu lliure albir, i per molt a prop que passi de la bola groga, si no hi impacta res de res, no es produeix el so sec del cop entre les boles de marfil.


Dues linies a l'espai no tenen perquè convergir en un mateix punt, per molt que aquest fet sigui tan únic que brilli per sobre de tota la resta d'infinits casos en que les linies es perden en l'infinit sense arribar'se a tocar.