Cuadern alemany. Quart dia. Donnerstag (part V)

Dia de calor sufocant, l'oreig del matí ja era calent al Rhein Park. No hi duro pas més d'una hora, plego veles i vaguejo per la ciutat sota un sol que desfà el paviment. Vaig curt d'aigua i després d'anar a un altre parc on la lectura m'adorm, passo pel kiosk dels desvagats: un atenent i tres col·legues estan per allà sense fer res, xerrant.

Quan arribo a l'habitació encara estan netejant, de manera que el desig de passar les hores més caluroses a covert s'esvaeixen. Deixo pes a l'habitació i torno a sortir. Decideixo de fer una excursió altra cop per Barbarosa platz, veure els carrers i la gent de Köln.

Camino més que passejo. El cos, després de la setmana de trescar per la montanya em demana moviment, no vol estar-se quiet, de manera que encara que estic sota un sol infernal, la sensació al caminar és d'alleujament. En acabat de la passejada: una cola i un Bockswurt que devoro en un obrir i tancar d'ulls. Més tard en un kiosk compro una ampolla d'aigua gasificada (Kholsauer) que bec a poc a poc, glop a glop, des de l'altra banda del pont sobre el riu, amb la vista clavada al Dom, per sort els núvols han tapat el sol.

Arriba una parella i es fan fotos l'un a l'altre, em creua pel cap el pensament d'oferir-me, però si tampoc m'ho ha demanat… opino que si ho necessiten ja m'ho diran. Passa el temps i apareix Ella, amb tota la seva presència, fotografiant la riba del Dom i els seus edificis. De sobte es gira, em mira a través de les ulleres de sol i atansant-me la càmera em pregunta si li puc fer una foto. Cap problema. L'hi faig i li ensenyo perquè la vegi (la càmera encara porta la cel·lofana a la pantalla), em diu que ha quedat còmica i que n'hi faci una altra. <Noia, te'n puc fer tantes com vulguis, però et ben juro que amb aquest cos que tens és impossible que cap quedi còmica>. Aquests pensaments de pel·li adolescent americana comencen a sobrar.

La segona foto li agrada més, ens acomiadem i ella se'n va lentament pel pont i veig brillar la seva aliança, tot i que el cel continua ennuvolat. Després d'uns quants pensaments més, perduts mirant al Dom, me'n vaig cap a l'hotel.

Lectura i dormitar fins les vuit, hora de sopar i passejada. La volta per pair el shawarma em porta a les portes d'un pub irlandès, Barney Vallely's. És com qualsevol altre pub irlandès que pugui trobar al llarg i a l'ample d'aquest planeta, a excepció potser d'Irlanda. Hi entro.

És estrany, encara no són ni les nou i els carrers tenen l'aspecte de l'animada mitjanit a Barcelona. A casa, aquesta hora encara estem per sopar, i aquí els tiracanyes professionals ja treballen a tot drap. La clientela de la taberna es distribueix de la següent manera: a la part més allunyada de la barra els grupets entaulats parlant animadament, i a la barra, els bebedors militants, tots aliniats com un escamot d'execussió davant les copes, sense parlar entre ells, amb la mirada fixa, amb la mà agafant la base de la copa, esperant la desitjada ordre d'obrir foc i finiquitar la beguda.

Mirant'ho bé, sembla que gairebé no beguin, ho deuen fer a un ritme més lent: porten un munt d'hores enganxats a la barra i ja fa tres hores que beuen sense set. Jo tot i la set que duc a sobre només sóc capaç de beure'm un parell de Kölsch, sóc un aficionat al seu costat.

A una de les taules ocupada per dues noies s'hi han infiltrat un comando de tres Don Juans. Riuen les gràcies i donen conversa a la més guapa mentre l'altra intenta endebades captar la seva atenció.

El temps s'ha acabat, com si la cervesa fos la cera que manca en l'espelma abans que la flama s'extingeixi definitivament. Em prenc l'últim glop de Kölsch i el ble fumeja. L'hora dels adeus. No són ni les deu i m'encamino cap a l'hotel. Desconeixaré la sort del comando, però de fet, li importa realment a algú?

Cuadern alemany. Tercer dia. Mittwoch (part IV)

Passejada fins al Rhein Park a disfrutar del Rhein i de la lectura. El vent no és fresc, però tot i ser càlid s'agraeix. El parc es torna a omplir, sota un sol de justícia, d'ociosos que passegen, corren, van en bici, prenen el sol a l'herba o s'estiren a la riba del riu imaginant-se que són a Mallorca (ni de conya).


Passada la una és hora de pensar en dinar a l'Altstadt. Sortint del parc veig com treballen en l'event Gamescom (un event de videojocs). Ja hi ha gent fent cua.

A l'Altstadt, després de mirar un parell de locals m'assec a una terrassa, demano un plat a l'altzar i em trobo davant per davant del que sembla un genoll de porc cru amb Sauer Kraut, o pot ser codillo?

Desitjo trobar-me davant del plat d'ahir: patates i poma aixafada amb ceba fregida i butifarra negra.

La tarda passa com una exhalació.

Al vespre després que em refusin d'un lloc que està a punt de tancar, m'apropo al Biergarten del costat de l'hotel. Sembla envellit i vingut a menys, a les dues sales pràcticament no hi ha ningú. Fotografies tradicionals a les parets i sorra sota les taules per evitar les taques i haver de fregar. Tot és de fusta, envellida i fosca, sense envernissar, terra inclòs.

Demano un plat de porc desitjant que no sigui res que em recordi el plat del migdia. Creuo els dits, i em porten un plat de sopa.

Sembla ser que he demanat una espècie de menú, ja que després inesperadament em porten un tall de porc empanat acompanyat de patates que devoro. La sopa em recorda la setmana de travessia per la muntanya.

No entenc la mania que té la gent amb la sopa, només serveix per allargar la gana. Si vull incorporar líquid a la meva dieta, no us preocupeu, em serviré un got d'aigua, però sopa? És el recurs per quan has fet curt amb les proporcions i resulta que toquen cuatre galets de pasta per persona, hi aboques una jerra d'aigua i en comptes de galets amb pesto dius que has fet caldo de Nadal. S'ha d'aprendre de l'Arguiñano, quan veia que li quedava curt un guisat de conill, no ho convertia amb sopa de conill, hi afegia un parell de patates i en resultava un plat saborós i nutritiu (a diferència de la sopa: aigualida i de valor energètic tendint a zero).

En acabat de sopar, una volta per donar un cop d'ull als locals per decidir-me de no entrar enlloc i anar a dormir.


Següent

Cuadern alemany. Segon dia. Dienstag (part III)

La plaça del Dom no comença a omplir-se fins les deu, mentrestant està estranyament buida, despoblada. El sol del matí encara no escalfa del tot.

Köln sembla una ciutat mandrosa, el Rhein Park fins les onze del matí és fantasmal, mitja hora més tard ja apareix qui hi passeja i qui va amb bici. El Rin llisca amb parsimònia davant les edificacions de l'altra llera del riu: el Dom, juntament amb algunes esglesies més i el que semblen cases senyorials, s'alcen dominant el paisatge de la riba.

Al migdia, el centre de la ciutat, està bullint: una gernació de turistes i locals passegen pels carrers i carrerons. Badant i donant voltes vaig situant les diferents zones d'interès. Caldrà esbrinar si les noies captivadores del centre, a la nit són assídues d'algun bar, i no perdre passada del que hi deu haver preparat per al cap de setmana.

Dinar al "Ech Kölsch" on preparen especialitats alemanyes, acompanyades sempre d'una Kölsch (cervesa típica de la regió, bastant suau). Després, una passejada cap a l'Univiertel a Barbarosaplatz per veure una part diferent de la ciutat: en ser una zona universitària hi ha diferents comerços (Subways, i més bars i tendetes). De tornada em cruspeixo un Apfelstrudel i torno cap a l'hotel exhaust de caminar per fer una tardana migdiada.

Un cop despert em trobo massa cansat per anar a sopar a l'Altstadt i m'endormisco fins l'endemà.


Següent

Cuadern alemany. Primer dia. Montag (part II)

L'inici de l'estada a Köln va ser prometedor. A l'aeroport les papereres normals estaven preparades per reciclar. El progrés d'una societat es pot mesurar segons la manera com es desempalleguen dels residus?


Un viatge en tren de menys d'una hora em trasllada de Düsseldorf a Köln, sembla que vagi en RENFE, amb la diferència del compliment dels horaris: estacions obertes a l'aire lliure, vies no soterrades, mostrant al viatjer els extrarradis i zones industrials, amb aparença degradada (tan millors són els FGC o és el costum del paisatge?).

Els trens a Alemanya van lents, es prenen el seu temps, fins i tot de vegades es paren.

Les noies? Doncs com si estigués a Barcelona. La Hauptbahnhoff (estació central de trens) i el Dom (la Catedral) comparteixen plaça i la centralitat de la ciutat, com si a Plaça Catalunya hi hagués just al costat la Sagrada Família (bastides incloses), però a primer cop d'ull no hi ha tanta acumulació de gent.

És difícil de saber a primera vista les mosses que són de la ciutat i les que són forànies. Però després de passejar pel centre, resulta bastant evident que aquí les rosses d'ulls blaus abunden molt més que a les nostres contrades i tenen una mirada poc habitual.

L'atracció que em provoca la seva mirada pot ser deguda al fet d'haver estat una setmana recorrent camins de muntanya, apartat de la civilització, veient en total no més d'una cinquantena de persones. Però igualment hi ha d'haver alguna cosa més. De moment, com tots els carrers comercials de món, hi ha bastanta concentració de pijeria fent la seva "passeggiata" com l'anomenen els italians. Caldrà veure que em reserven els baixos fons.

Fins i tot, o potser sobretot, després d'haver deixat enrera la humanitat durant una setmana, s'aconsegueix riure degust i desacomplexadament de l'actuació entretinguda d'un mim: la quotidianitat vista d'una altra perspectiva és grotescament divertida. Podria acostumar-me a viure aquí?

Sobre les vuit del vespre el Dom continua concentrant l'arribada de gent, l'aire ja no és càlid com a primera hora de la tarda. Alguna cosa ha variat, una quinzena de furgonetes de la policia i el que sembla ser una concentració de cinquanta anarquistes. Els polis esperen pacients, els anarquistes es fan fotos amb la seva bandera.

Tots ben joves, no deuen supera massa la vintena. Ara corren, ara es paren, ningú els persegueix. Són molt joves. Començo a pensar que amb vint anys qualsevol pot ser anarquista, però que més enllà, en deuen quedar ben pocs.

M'aturo a un Dönner a fer un mos. O els vianants són turistes o la població s'està espanyolitzant perquè encara corren desvagats pel carrer i ocupen les terrasses, suposo que encara per sopar.

Em resulta estrany fer el darrer àpat del dia abans que ells, però després del cansament acumulat i els descansos intermitents a l'hotel vull sopar aviat. M'he proveït d'aigua per a l'habitació: no hi ha res pitjor que passar una nit amb set i sense aigua.

Sento com el cambrer gargamella a l'altra banda de la barra. No penso tornar a aquest lloc. Ho repeteix i em fixo que està purgant la cafetera. Falsa alarma. Potser tornaré un altre dia.

Havent sopat, passejo pel pont de la via sobre el riu, és ple de candaus com el pont Milvio a Roma (potser és per això que els trens van lents, a causa del sobrepès). No sé que tenen les noies de Köln, deuen ser els ulls, la mirada.

Una noia em para, realitza enquestes ciutadanes, em pregunta si visc aquí, li contesto negativament. La següent pregunta fa referència al meu lloc d'origen, <>, li responc. Se'n sorprèn, em diu que tinc un bon alemany, li ho agraeixo. Em desitja una bona estada i ens acomiadem. He aconseguit un dels objectius que m'havia proposat: no semblar un turista.

A les 9 tot va tancant. Un dels vagabunds del Dom ha caigut per les escales i s'ha fet un trau al cap, intervenen les autoritats. Quina fixació tenen els vagabunds amb els llocs eclesiàstics.

Amb pas de desvagat torno cap a l'hotel. Un home em veu escriure, em demana el bolígraf i en acabat me'l torna. Més endavant un noi em demana si li puc donar diners per menjar, no fa cara d'alcohòlic ni problemàtic, em diu que m'ho demana sense voler-me pressionar. Se que tinc un bitllet de 5€ i li dono directament. Se n'estranya, no s'acaba de creure que no li pregunti res de les seves necessitats, li contesto que a mi m'agradaria que en una situació que necessités ajuda, algú me'n donés. M'intenta explicar la seu cas, l'aturo, no cal; el dirigeixo cap al Dom, en direcció contrària a la que jo vaig. No hi ha d'haver problemes, però igualment en vull evitar.

Pot ser que aquest sigui l'inici dels encontres amb els baixos fons que a tants escriptors han regalat novel·les sublims, però que a tants d'altres hi han quedat atrapats?


Següent

Cuadern alemany (part I)

Va obrir una bossa de galetes, les anava agafant amb cura que no es trenquessin ni s'esmicolessin, i se les anava menjant amb petites mossegades. Una part del cerrell li tapava l'ull esquerre, uns cabells castanys i sedosos que es movien segons la voluntat de l'oreig de la tarda. Els seus llavis carnosos i vermells donaven la benvinguda als trossos de galeta pigallades de xocolata i perfumades amb canyella.


Següent