divendres, 2 d’agost de 2013

Venus in fur

Sense paraules. Veure un home caient als peus d'una deessa, ni que aquesta sigui la mateixa Afrodita, i que la caiguda sigui fins a les últimes conseqüències impedeix articular cap paraula.

Pots recordar cada instant de l'obra, cada fragment de diàleg "... i el va condemnar a mans d'una dona...". Però et mantens en xoc, la catarsi és completa.

Has assistit a un joc, una pantomima que porta a un dels protagonistes, qui dóna les rèpliques a Afrodita, de controlar a ser controlat. De creure que porta els comandaments a ser l'autòmat dirigit.

Perdent el cap per la deessa, la seva deessa.

Crec que seria un error pensar en una guerra de sexes, un enfrontament entre masculí i femení, dos bàndols diferenciats. És una guerra entre persones més aviat. Una guerra entre sàdics i massocs, que es necessiten però que es consumeixen els uns als altres en entrar en contacte, s'incineren, es volatilitzen.

Petit apunt: es pot entreveure en la sonata a cinc mans que és l'obra, petits detalls del David de Plats bruts en un dels personatges. I la "Venus del mirall", apareix més nua del que la va veure Tiziano.

Gran interpretació reconeguda amb tants aplaudiments, que els actors van haver de sortir a saludar fins a cinc vegades.

dilluns, 1 de juliol de 2013

Platja de Tamariu

 El batent de les onades del mar, es fon amb la babel de llengües dels banyistes.

Els màstils de les barques ballen acompassadament sobre l'horitzó, tot i que la mar és plana.


Diaris, iPads, patates de bossa i matalassos inflables.

L'olor de crema solar encara no ha arribat a l'esplendor del mes d'agost.

Llibres i converses per passar l'estona. Temps aturat, immòbil. Pocs valents a l'aigua, l'aigua fresca i cristal·lina activa la circulació. Petites vacances en l'inici de juliol.

El vent escombra el núvols i anima la bandera que oneja coronant una penya que emergeix del mar.

Migdiada costanera de festa major.

dijous, 2 de maig de 2013

L'estranger



L'escenari a les fosques, en francès, un veu recita:

"Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu un télégramme de l'asile : Mère décédée. Enterrement de-main. Sentiments distingués."

Després, un Meursault vell (la seva ànima torturada?), ho repeteix diverses vegades i ho escriu en un bloc, potser buscant-hi sentit.

"Avui ha mort la mamà. O potser ahir, no ho sé. He rebut un telegrama de l'asil: Comuniquem defunció mare. Enterrament demà. Sincer condol."

Apareix el Meursault jove amb els peus nuus en la pedra freda de la cel·la, que explica els fets com els viu. La cel·la com a escenari únic, on el protagonista recorda i reviu des que rep el telegrama.

L'atmosfera sobre l'escenari és opressiva quan els passatges ho demanen, mostrant la franquesa absoluta i inhumana de Meursault.

He demanat dos dies de permís al meu patró, que no me'ls podia negar davant una tal excusa. Sembla, però, que no li feia gens de gràcia. Fins i tot li he dit: no és culpa meva que s'hagi mort la mamà. No m'ha contestat. Aleshores he pensat que no li hauria hagut de dir això. Al cap i a la fi, jo no tenia per què excusar-me.”

Quan vivia a casa, la mamà es passava el temps observant-me en silenci. Els primers dies d'ésser a l'asil, plorava sovint. Era però, a causa del costum. Al cap d'uns mesos hauria plorat si l'haguessin treta de l'asil. Igualment perquè s'hi havia acostumat. Una mica per això, a penes si vaig venir a veure-la, l'últim any. I també perquè la visita em suposava perdre tot un diumenge --sense comptar-hi la molèstia d'anar a l'autobús, pagar els bitllets i fer dues hores de viatge.”

He pensat que, al capdavall, havia passat un altre diumenge, que la mamà era enterrada, que demà reprendria el meu treball i que, en definitiva, res no havia canviat.”

Els dos actors a l'escenari realitzen una introspecció del personatge frapant. Convertint el monòleg de l'obra en un diàleg interior a dos veus.

Es reparteixen els personatges que Meursault evoca en el monòleg interior: Marie, el jutge instructor, Raymond, el vell Salamano, l'advocat, el director de l'asil, l'empleat de les pompes fúnebres, el porter de l'asil, Masson l'amic de Raymond, el capellà, el patró.

Necessari haver llegit l'obra per no perdre el fil en cap moment.

Diàleg final sobre la mort, amb el capellà de la presó, que no recordo en l'obra.

Final com a l'inici, després que Meursault anoti al bloc les últimes ratlles, tot s'enfosqueix i un fil de veu, les recita en francès.

"Perquè tot sigui consumat, perquè em senti menys sol, només em resta esperar que el dia de la meva execució hi hagi molts espectadors i que m'acullin amb crits d'odi."

"Pour que tout soit consommé, pour que je me sente moins seul, il me restait à souhaiter qu'il y ait beaucoup de spectateurs le jour de mon exécu-tion et qu'ils m'accueillent avec des cris de haine."

Els aplaudiments del públic fan tornar els actors a escena fins a tres vegades.

Cal donar la raó a Mourinho: a Barcelona es fa molt bon teatre. 

dimecres, 10 d’abril de 2013

L'onada

Comencem pel final, l'obra és molt millor que la pel·lícula del 2008.

L'inici és una barreja trepidant entre una filmació dels Beach Boys i Grease. Mentre abans, un estudiant donava voltes abstret, al camp de futbol imaginari que envoltava l'escenari, captant l'atenció del públic.

Es desgrana després l'ús del poder i l'alienació individual en favor del grup. Mica en mica el llop ensenya la poteta.

Frases culpidores. La simplificació i la justificació.

"Els nazis i el vietcong són el mateix i per això els combatem. Són comunistes".

"Aquí als EUA no hi podríen haver camps de concentració. Durant la guerra hi havia pels japonesos camps de reubicació, no de concentració. Però tan li fa, no eren americans".

 "Amb tres minuts de conceptes pedagògics vagues n'hi ha hagut prou per convèncier a un rabí, supervivent del camp de concentracció de Flossenbürg, que això era una activitat pedagògica. I m'ha contestat: vostè és el mestre, confio en vostè".

Ells o nosaltres.

Blanc o negre.

Respostes curtes que no accepten matisos.

Pell de gallina. Espanta els parel·lelismes que es poden fer amb l'actualitat.

Impacta quan apareixen tots amb camisa blanca i un braçalet amb el seu emblema.

Al final, el públic entrem a l'obra, ens convertim en l'auditori de la roda de premsa de presentació mundial del moviment de La tercera onada.

L'obra acaba i tots aplaudim, sense parar. Els actors han de sortir fins a sis vegades a l'escenari. Alguns assistents es posen dempeus amb aire marcial. Pura coincidència, però potser no han entès el fons de l'obra.

Passat els aplaudiments, tots sortim ordenadament i ens diluïm en els carrers de la ciutat. La fi de La tercera onada o la disseminació de la seva llavor?

Disciplina, comunitat, acció.

dissabte, 16 de març de 2013

Cròniques gourmandes I. Turró Egara G de cal Turull

El torró es composa de diferents parts. Turró de rovell d'ou com a base, un pis de nata treballada amb una textura cremosa, suau al paladar i ben dolça, i una cobertura de xocolata (amb llet), que fa creure a primera vista que es tracta de l'enèsim torró de xocolata. Com a decoració incorpora una làmina de xocolata blanca amb la imatge impresa de les esglésies de Sant Pere.

La combinació és, personalment, magnífica i sorprenent, no embafa i és força llaminer. Per a mi, l'estrella del nadal. Però pel menja-torrons clàssic una extravagància (apartar-lo del sota-cavall-rei de tots els anys l'importuna).

La xocolata blanca és força atraient per la canalla i pels adults que adduint que no volen torró, s'entretenen amb la imatge impresa, esmicolant-la i menjant-ne bocins per matar el temps. Calma! No us altereu, deixeu que s'entretinguin. No sóc gens amant de la xocolata blanca, i la impressió de les imatges li confereix a la cara superior un regust salat poc atractiu. Imagineu-vos doncs que la làmina de xocolata blanca és la closca d'un ou dur, i que l'aparten deixant-lo intacte.

Per la seva estructura, el tall s'ha de fer amb decisió, el ganivet (de serreta) ha de tallar lliscant en horitzontal, més que prement en vertical (només aconseguirem que l'estructura de xocolata negra s'aixafi i la nata surti hemorràgicament pel mig de la trencadissa).

L'alternativa de trencar la cobertura de xocolata amb la punta del ganivet, no en facilita el tall, sinó ben al contrari.

Aquest torró compleix la màxima de les bones pastisseries: “S'hi entra pels ulls, i s'hi torna per la boca”.

diumenge, 20 de gener de 2013

dimecres, 2 de gener de 2013

Cuadern alemany. Novè dia. Dienstag (part X)

Plou. Són les deu i porta tot el matí plovent, de fet plou fins que es fan les onze, uns vint minuts després que hagi comprat un paraigua a l'estació central.


Entro al Dom, és monstruós, enorme, fosc, en un dia ennubolat és com si caminessis entre tenebres. No li trobo massa interès, tonelades de pedra treballada per un legió d'artesans anònims els quals ja no en poden donar l'opinió, metres i metres de vitralls muntats sota les ordres d'algun mestre reconegut per tots els entesos de l'antigor, i res més. Imatges i retaules, obres mestres que estan allà, objectes de culte, però res més.

Passejo per la riba del Rhein i visito el Skulptuer Park ans Köln, ple d'escultures d'art modern de les quals de cap n'entenc el sentit, suposo que és degut que treballen amb elements figuratius totalment nous. De la clàssica tampoc l'entenc, però els elements figuratius, tot i que en desconnec el significat, sí que els reconec com a formes reals i intel·ligibles.

Tornada cap a l'hotel, i al vespre sortida passada per aigua, l'últim passeig nocturn per Köln, amb els llums dels aparadors reflectint-se en la vorera mullada, acompanyat per la melodia d'un músic de carrer.

dimarts, 1 de gener de 2013

Cuadern alemany. Vuitè dia. Montag (part IX)

Començo un safari fotogràfic per capturar totes les imatges que m'han impressionat de la ciutat, tot la setmana l'he estat recorrent, impressionant-me per ella i pels seus pobladors, tan locals com foranis i ho he viscut directament, sense el filtre de la càmera davant i sense estar pendent de la llum.

Demà està previst que plogui i de la mateixa manera que van dir que baixaria la temperatura i així va ser, demà plourà i no em podré endur el record gràfic de la ciutat.