diumenge, 22 de juliol del 2007

Primer contacte (jornada electoral)

Estava a punt d'entrar al pis, quan de sobte vaig notar com s'obria una porta darrera meu; era la veïna que segurament en sentir fressa al replà de l'escala -cosa no gens habitual perquè fins ara he fet poques visites al pis-, va sortir a treure el nas.
Empès per la mala consciència que em va generar el meu pare quan va saber que encara no m'havia presentat als veïns del replà, em vaig girar disposat a encetar una conversa de presentació amb la veïna. Vam estar xerrant i xerrant, una bona estona, gairebé un quart d'hora. Durant aquest temps, feia tots els possibles per mantenir la mirada aixecada, per evitar la visió de la seva bata mig oberta a l'alçada del melic.
Aquesta podria semblar una d'aquelles histories tòrrides que omplen les estanteries de la secció X dels videoclubs on tots els títols comencen igual “la veïna....”, però no va ser així; de fet evitava aquesta visió com qui evita la visió d'alguna cosa horrible o esgarrifosa. Per un moment em pensava que em trobava en l'escena de “El graduat” en que la senyora Robinson li fa proposicions a un jovenet Dustin Hoffman, però en aquest cas, no es tractava de la mare de la xicota si no de l'àvia; una dona que ja feia molt temps que havia entrat en la maduresa i que pràcticament ja n'havia sortit en els seus ja prop de 70 anys.
Vaig estar temptat de dir-li que per moltes ganes que tingués ella de xafardejar ella en el meu pis (mania que tenen les iaies), jo no tenia cap ganes, ni creia que fos apropiat de xafardejar sota la seva bata. Però clar, em va poder més la voluntat d'una bona convivència que no pas realitzar una alegoria a la sinceritat.
En acomiadar-nos, vaig sortir de l'edifici per anar a votar, a la mesa de les paperetes vaig entretenir-m'hi una estona per veure si hi havia algun partit polític que es digués “Partit contra les bates d'estar per casa”. No li vaig trobar pas i vaig agafar una papereta dels partits tradicionals, tot pensant que aquest s'havien distanciat tan del poble, que desconeixien totalment les necessitats del ciutadà normal.