diumenge, 30 de setembre de 2007

ST TAKO 07



Un mateix es coneix i sap bastant com és, i com li costa trencar el gel, que per la majoria de mortals seria com haver de fer a miques un simple glassó, per a alguns representa veure'ns-les amb tot un iceberg, amb la marca que hi va deixar el titànic inclosa. Per això s'agraeix a qui t'agafa pel coll de la camisa de la mateixa manera que ho faria el professor amb un marrec (sempre pel seu bé), et col.loca davant d'un iceberg en particular (de bones a primeres ja t'ha fet la feina de trobar-lo i no has hagut de fet cap expedició als casquets polars), i amb la franquesa més absoluta i tranquilitzadora et comenta que per molt iceberg que sembli iniciar la conversa, -no es tan fiero como el “lepintán”-


Però clar, tot i les bones paraules i les bones intencions, un ja porta una trajectòria, i tot i que la revolució cubana la van començar només un grapat d'homes mal armats, jo no puc comparar-me a un Castro i a un Che de 1959, em semblaria totalment fora de lloc. I la dinàmica podríem anomenar-la pèssima, ras i curt. De manera que si no m'interpel.len, és molt difícil que comenci una conversa, i si no ets capaç de començar una conversa, mau. De manera que tot i que abans d'alvirar el gel a la llunyania estava en un estat interior amb el qual hagués enviadat a “grande, chica, pares i juego”, quan va ser el moment, em vaig quedar en stand by, com una minicadena, engegada, amb els ulls oberts, però sense dir res. A part, afegim-hi un antic pretendent que guardava el camí com el guarda que barra el pas a l'entrada del castell amb l'escut i la llança. Doncs al final res de res. Si cap de les dues parts, no hi posa res, no hi ha possibilitat, els fets no ocorren per generació espontània.




Tans sols em queda apel.lar a la bonòmia interior i absoluta i pensar que potser gràcies a mi, algú tindrà una segona oportunitat (i que no la malmeti), de vegades la filantropia ajuda a conformar-se.