dissabte, 27 d’agost del 2011

Cuadern alemany. Segon dia. Dienstag (part III)

La plaça del Dom no comença a omplir-se fins les deu, mentrestant està estranyament buida, despoblada. El sol del matí encara no escalfa del tot.

Köln sembla una ciutat mandrosa, el Rhein Park fins les onze del matí és fantasmal, mitja hora més tard ja apareix qui hi passeja i qui va amb bici. El Rin llisca amb parsimònia davant les edificacions de l'altra llera del riu: el Dom, juntament amb algunes esglesies més i el que semblen cases senyorials, s'alcen dominant el paisatge de la riba.

Al migdia, el centre de la ciutat, està bullint: una gernació de turistes i locals passegen pels carrers i carrerons. Badant i donant voltes vaig situant les diferents zones d'interès. Caldrà esbrinar si les noies captivadores del centre, a la nit són assídues d'algun bar, i no perdre passada del que hi deu haver preparat per al cap de setmana.

Dinar al "Ech Kölsch" on preparen especialitats alemanyes, acompanyades sempre d'una Kölsch (cervesa típica de la regió, bastant suau). Després, una passejada cap a l'Univiertel a Barbarosaplatz per veure una part diferent de la ciutat: en ser una zona universitària hi ha diferents comerços (Subways, i més bars i tendetes). De tornada em cruspeixo un Apfelstrudel i torno cap a l'hotel exhaust de caminar per fer una tardana migdiada.

Un cop despert em trobo massa cansat per anar a sopar a l'Altstadt i m'endormisco fins l'endemà.


Següent

diumenge, 7 d’agost del 2011

Cuadern alemany. Primer dia. Montag (part II)

L'inici de l'estada a Köln va ser prometedor. A l'aeroport les papereres normals estaven preparades per reciclar. El progrés d'una societat es pot mesurar segons la manera com es desempalleguen dels residus?


Un viatge en tren de menys d'una hora em trasllada de Düsseldorf a Köln, sembla que vagi en RENFE, amb la diferència del compliment dels horaris: estacions obertes a l'aire lliure, vies no soterrades, mostrant al viatjer els extrarradis i zones industrials, amb aparença degradada (tan millors són els FGC o és el costum del paisatge?).

Els trens a Alemanya van lents, es prenen el seu temps, fins i tot de vegades es paren.

Les noies? Doncs com si estigués a Barcelona. La Hauptbahnhoff (estació central de trens) i el Dom (la Catedral) comparteixen plaça i la centralitat de la ciutat, com si a Plaça Catalunya hi hagués just al costat la Sagrada Família (bastides incloses), però a primer cop d'ull no hi ha tanta acumulació de gent.

És difícil de saber a primera vista les mosses que són de la ciutat i les que són forànies. Però després de passejar pel centre, resulta bastant evident que aquí les rosses d'ulls blaus abunden molt més que a les nostres contrades i tenen una mirada poc habitual.

L'atracció que em provoca la seva mirada pot ser deguda al fet d'haver estat una setmana recorrent camins de muntanya, apartat de la civilització, veient en total no més d'una cinquantena de persones. Però igualment hi ha d'haver alguna cosa més. De moment, com tots els carrers comercials de món, hi ha bastanta concentració de pijeria fent la seva "passeggiata" com l'anomenen els italians. Caldrà veure que em reserven els baixos fons.

Fins i tot, o potser sobretot, després d'haver deixat enrera la humanitat durant una setmana, s'aconsegueix riure degust i desacomplexadament de l'actuació entretinguda d'un mim: la quotidianitat vista d'una altra perspectiva és grotescament divertida. Podria acostumar-me a viure aquí?

Sobre les vuit del vespre el Dom continua concentrant l'arribada de gent, l'aire ja no és càlid com a primera hora de la tarda. Alguna cosa ha variat, una quinzena de furgonetes de la policia i el que sembla ser una concentració de cinquanta anarquistes. Els polis esperen pacients, els anarquistes es fan fotos amb la seva bandera.

Tots ben joves, no deuen supera massa la vintena. Ara corren, ara es paren, ningú els persegueix. Són molt joves. Començo a pensar que amb vint anys qualsevol pot ser anarquista, però que més enllà, en deuen quedar ben pocs.

M'aturo a un Dönner a fer un mos. O els vianants són turistes o la població s'està espanyolitzant perquè encara corren desvagats pel carrer i ocupen les terrasses, suposo que encara per sopar.

Em resulta estrany fer el darrer àpat del dia abans que ells, però després del cansament acumulat i els descansos intermitents a l'hotel vull sopar aviat. M'he proveït d'aigua per a l'habitació: no hi ha res pitjor que passar una nit amb set i sense aigua.

Sento com el cambrer gargamella a l'altra banda de la barra. No penso tornar a aquest lloc. Ho repeteix i em fixo que està purgant la cafetera. Falsa alarma. Potser tornaré un altre dia.

Havent sopat, passejo pel pont de la via sobre el riu, és ple de candaus com el pont Milvio a Roma (potser és per això que els trens van lents, a causa del sobrepès). No sé que tenen les noies de Köln, deuen ser els ulls, la mirada.

Una noia em para, realitza enquestes ciutadanes, em pregunta si visc aquí, li contesto negativament. La següent pregunta fa referència al meu lloc d'origen, <>, li responc. Se'n sorprèn, em diu que tinc un bon alemany, li ho agraeixo. Em desitja una bona estada i ens acomiadem. He aconseguit un dels objectius que m'havia proposat: no semblar un turista.

A les 9 tot va tancant. Un dels vagabunds del Dom ha caigut per les escales i s'ha fet un trau al cap, intervenen les autoritats. Quina fixació tenen els vagabunds amb els llocs eclesiàstics.

Amb pas de desvagat torno cap a l'hotel. Un home em veu escriure, em demana el bolígraf i en acabat me'l torna. Més endavant un noi em demana si li puc donar diners per menjar, no fa cara d'alcohòlic ni problemàtic, em diu que m'ho demana sense voler-me pressionar. Se que tinc un bitllet de 5€ i li dono directament. Se n'estranya, no s'acaba de creure que no li pregunti res de les seves necessitats, li contesto que a mi m'agradaria que en una situació que necessités ajuda, algú me'n donés. M'intenta explicar la seu cas, l'aturo, no cal; el dirigeixo cap al Dom, en direcció contrària a la que jo vaig. No hi ha d'haver problemes, però igualment en vull evitar.

Pot ser que aquest sigui l'inici dels encontres amb els baixos fons que a tants escriptors han regalat novel·les sublims, però que a tants d'altres hi han quedat atrapats?


Següent