Crisi de personalitat

Mai m'he dit igual, pels que hem coneixeu és un fet. La primera forma com em van anomenar va ser “fill meu”, van ser els meus pares mentre em sostenien en braços, poc temps després me'l van canviar pel de Marc. Els anys van anar passant i el meu “jo” es deia Marc, semblava que estigués gravat en pedra, era com tothom m'anomenava. Tret del “Ricardo Solfa” no coneixia cap cas de ningú que canviés de nom. Però allò que donava per suposat i que no concebia d'altra manera, el fet que jo em deia Marc, va canviar dramàticament als 18 anys, molta gent em va començar a anomenar “Dele”, denominació que al cap del temps m'hi vaig acostumar i acceptar. I ara quan creia que la meva deriva nominal havia acabat, fa poc he vist que de cap manera, que el destí és impetuós: la veïna del replà està entossudida en anomenar-me Xavi, com el xicot de la seva neta. Els dos primers cops vaig fer-li notar que s'equivocava, que jo em deia M-A-R-C, però res a fer, a la tercera vaig desistir. Se'm va ocórrer una forma divertida de dir-li que anava errada, una broma de l'estil de les del meu pare (sí el mateix que diu que els catalans som com la pudor que estem per tot arreu).

- Es confon amb el nom, no em dic Xavi sinó Marc, però tan li fa, tindríem problemes si la que s'equivoqués de nom fos la seva neta.

Quin serà el següent? Ho desconec, ja veurem com em rebatejaran en el futur, mentrestant, ja teniu una altra manera per anomenar-me.

Tocar de peus a terra

Estava assentat dins el cotxe, amb el motor apagat. Em trobava totalment ensimismat, amb un rictus seriós de cara de no se sabia ben ve quan. Una sensació de pressió buida en la boca de l'estómac. Mentalment repassant els fets més importants que acabaven de succeir. Em sentia malament. Contra mi? contra qui si no.

Malament pel que havia, fet, pel que no havia fet i pel que havia esperat. Culpa meva.

Com es pot arribar a ser tan il·lús? No s'ha d'eliminar la il·lusió, però cal una mica de sentit comú. La realitat és com és, complexa, i per molt que la volguem reduïr per entedre-la, aquesta reducció no pot fer que faltem a les lleis físiques que ens governen. Per molt que a la taula de billar hi hagi les boles per a fer carambola, no significa implicitament que aquesta s'hagi de realitzar necessariament, ja que la bola blanca pot moure's en qualsevol direcció en el seu lliure albir, i per molt a prop que passi de la bola groga, si no hi impacta res de res, no es produeix el so sec del cop entre les boles de marfil.

Dues linies a l'espai no tenen perquè convergir en un mateix punt, per molt que aquest fet sigui tan únic que brilli per sobre de tota la resta d'infinits casos en que les linies es perden en l'infinit sense arribar'se a tocar.