diumenge, 7 de setembre del 2008

Crisi de personalitat






Mai m'he dit igual, pels que hem coneixeu és un fet. La primera forma com em van anomenar va ser “fill meu”, van ser els meus pares mentre em sostenien en braços, poc temps després me'l van canviar pel de Marc. Els anys van anar passant i el meu “jo” es deia Marc, semblava que estigués gravat en pedra, era com tothom m'anomenava. Tret del “Ricardo Solfa” no coneixia cap cas de ningú que canviés de nom. Però allò que donava per suposat i que no concebia d'altra manera, el fet que jo em deia Marc, va canviar dramàticament als 18 anys, molta gent em va començar a anomenar “Dele”, denominació que al cap del temps m'hi vaig acostumar i acceptar. I ara quan creia que la meva deriva nominal havia acabat, fa poc he vist que de cap manera, que el destí és impetuós: la veïna del replà està entossudida en anomenar-me Xavi, com el xicot de la seva neta. Els dos primers cops vaig fer-li notar que s'equivocava, que jo em deia M-A-R-C, però res a fer, a la tercera vaig desistir. Se'm va ocórrer una forma divertida de dir-li que anava errada, una broma de l'estil de les del meu pare (sí el mateix que diu que els catalans som com la pudor que estem per tot arreu).

- Es confon amb el nom, no em dic Xavi sinó Marc, però tan li fa, tindríem problemes si la que s'equivoqués de nom fos la seva neta.

Quin serà el següent? Ho desconec, ja veurem com em rebatejaran en el futur, mentrestant, ja teniu una altra manera per anomenar-me.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Fa un colló que no mirava per aquí, però després de la lectura dels noms, només tinc una pregunta...la neta ja s'ha equivocat de nom?