L'escenari
a les fosques, en francès, un veu recita:
"Aujourd'hui,
maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu
un télégramme de l'asile : Mère décédée.
Enterrement de-main. Sentiments distingués."
Després,
un Meursault vell (la seva ànima torturada?), ho repeteix
diverses vegades i ho escriu en un bloc, potser buscant-hi sentit.
"Avui ha
mort la mamà. O potser ahir, no ho sé. He rebut un
telegrama de l'asil: Comuniquem defunció mare. Enterrament
demà. Sincer condol."
Apareix
el Meursault jove amb els peus nuus en la pedra freda de la cel·la,
que explica els fets com els viu. La cel·la com a escenari
únic, on el protagonista recorda i reviu des que rep el
telegrama.
L'atmosfera
sobre l'escenari és opressiva quan els passatges ho demanen,
mostrant la franquesa absoluta i inhumana de Meursault.
“He
demanat dos dies de permís al meu patró, que no me'ls
podia negar davant una tal excusa. Sembla, però, que no li
feia gens de gràcia. Fins i tot li he dit: no és culpa
meva que s'hagi mort la mamà. No m'ha contestat. Aleshores he pensat que no li hauria hagut
de dir això. Al cap i a la fi, jo no tenia per què
excusar-me.”
“Quan
vivia a casa, la mamà es passava el temps observant-me en
silenci. Els primers dies d'ésser a l'asil, plorava sovint.
Era però, a causa del costum. Al cap d'uns mesos hauria plorat
si l'haguessin treta de l'asil. Igualment perquè s'hi havia
acostumat. Una mica per això, a penes si vaig venir a
veure-la, l'últim any. I també perquè la visita
em suposava perdre tot un diumenge --sense comptar-hi la molèstia
d'anar a l'autobús, pagar els bitllets i fer dues hores de
viatge.”
“He
pensat que, al capdavall, havia passat un altre diumenge, que la mamà
era enterrada, que demà reprendria el meu treball i que, en
definitiva, res no havia canviat.”
Els dos
actors a l'escenari realitzen una introspecció del personatge
frapant. Convertint el monòleg de l'obra en un diàleg
interior a dos veus.
Es reparteixen els personatges que Meursault evoca en el
monòleg interior: Marie, el jutge instructor, Raymond, el vell
Salamano, l'advocat, el director de l'asil, l'empleat de les pompes
fúnebres, el porter de l'asil, Masson l'amic de Raymond, el
capellà, el patró.
Necessari
haver llegit l'obra per no perdre el fil en cap moment.
Diàleg
final sobre la mort, amb el capellà de la presó, que no recordo en l'obra.
Final com a l'inici, després que Meursault anoti al bloc
les últimes ratlles, tot s'enfosqueix i un fil de veu, les
recita en francès.
"Perquè
tot sigui consumat, perquè em senti menys sol, només em
resta esperar que el dia de la meva execució hi hagi molts
espectadors i que m'acullin amb crits d'odi."
"Pour
que tout soit consommé, pour que je me sente moins seul, il me
restait à souhaiter qu'il y ait beaucoup de spectateurs le
jour de mon exécu-tion et qu'ils m'accueillent avec des cris
de haine."
Els
aplaudiments del públic fan tornar els actors a escena fins a
tres vegades.
Cal donar la raó a Mourinho: a Barcelona es fa molt bon teatre.