dijous, 2 de maig de 2013

L'estranger



L'escenari a les fosques, en francès, un veu recita:

"Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu un télégramme de l'asile : Mère décédée. Enterrement de-main. Sentiments distingués."

Després, un Meursault vell (la seva ànima torturada?), ho repeteix diverses vegades i ho escriu en un bloc, potser buscant-hi sentit.

"Avui ha mort la mamà. O potser ahir, no ho sé. He rebut un telegrama de l'asil: Comuniquem defunció mare. Enterrament demà. Sincer condol."

Apareix el Meursault jove amb els peus nuus en la pedra freda de la cel·la, que explica els fets com els viu. La cel·la com a escenari únic, on el protagonista recorda i reviu des que rep el telegrama.

L'atmosfera sobre l'escenari és opressiva quan els passatges ho demanen, mostrant la franquesa absoluta i inhumana de Meursault.

He demanat dos dies de permís al meu patró, que no me'ls podia negar davant una tal excusa. Sembla, però, que no li feia gens de gràcia. Fins i tot li he dit: no és culpa meva que s'hagi mort la mamà. No m'ha contestat. Aleshores he pensat que no li hauria hagut de dir això. Al cap i a la fi, jo no tenia per què excusar-me.”

Quan vivia a casa, la mamà es passava el temps observant-me en silenci. Els primers dies d'ésser a l'asil, plorava sovint. Era però, a causa del costum. Al cap d'uns mesos hauria plorat si l'haguessin treta de l'asil. Igualment perquè s'hi havia acostumat. Una mica per això, a penes si vaig venir a veure-la, l'últim any. I també perquè la visita em suposava perdre tot un diumenge --sense comptar-hi la molèstia d'anar a l'autobús, pagar els bitllets i fer dues hores de viatge.”

He pensat que, al capdavall, havia passat un altre diumenge, que la mamà era enterrada, que demà reprendria el meu treball i que, en definitiva, res no havia canviat.”

Els dos actors a l'escenari realitzen una introspecció del personatge frapant. Convertint el monòleg de l'obra en un diàleg interior a dos veus.

Es reparteixen els personatges que Meursault evoca en el monòleg interior: Marie, el jutge instructor, Raymond, el vell Salamano, l'advocat, el director de l'asil, l'empleat de les pompes fúnebres, el porter de l'asil, Masson l'amic de Raymond, el capellà, el patró.

Necessari haver llegit l'obra per no perdre el fil en cap moment.

Diàleg final sobre la mort, amb el capellà de la presó, que no recordo en l'obra.

Final com a l'inici, després que Meursault anoti al bloc les últimes ratlles, tot s'enfosqueix i un fil de veu, les recita en francès.

"Perquè tot sigui consumat, perquè em senti menys sol, només em resta esperar que el dia de la meva execució hi hagi molts espectadors i que m'acullin amb crits d'odi."

"Pour que tout soit consommé, pour que je me sente moins seul, il me restait à souhaiter qu'il y ait beaucoup de spectateurs le jour de mon exécu-tion et qu'ils m'accueillent avec des cris de haine."

Els aplaudiments del públic fan tornar els actors a escena fins a tres vegades.

Cal donar la raó a Mourinho: a Barcelona es fa molt bon teatre.