dimecres, 2 de gener de 2013

Cuadern alemany. Novè dia. Dienstag (part X)

Plou. Són les deu i porta tot el matí plovent, de fet plou fins que es fan les onze, uns vint minuts després que hagi comprat un paraigua a l'estació central.


Entro al Dom, és monstruós, enorme, fosc, en un dia ennubolat és com si caminessis entre tenebres. No li trobo massa interès, tonelades de pedra treballada per un legió d'artesans anònims els quals ja no en poden donar l'opinió, metres i metres de vitralls muntats sota les ordres d'algun mestre reconegut per tots els entesos de l'antigor, i res més. Imatges i retaules, obres mestres que estan allà, objectes de culte, però res més.

Passejo per la riba del Rhein i visito el Skulptuer Park ans Köln, ple d'escultures d'art modern de les quals de cap n'entenc el sentit, suposo que és degut que treballen amb elements figuratius totalment nous. De la clàssica tampoc l'entenc, però els elements figuratius, tot i que en desconnec el significat, sí que els reconec com a formes reals i intel·ligibles.

Tornada cap a l'hotel, i al vespre sortida passada per aigua, l'últim passeig nocturn per Köln, amb els llums dels aparadors reflectint-se en la vorera mullada, acompanyat per la melodia d'un músic de carrer.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

la camara siempre a mano, muchacho, me diras q no la llevabas y q te diste un dia para hacer todas las fotos pq querias poder gozar del entorno tranquilamente sin ponerte a simplemente mirarlo a traves del objetivo sin llevar a "vivirlo" y tal y cual, yo no digo q la lleves para estar continuamente usandola pero si no la llevas tal vez pierdas la oprotunidad de captar algo q solo sucede en ese instante y q no podras captar el dia q has decidido hacer las fotos pq ya no estará allí esperandote... asi q la camara siempre a mano aunq no la uses... y ya esta, copon!... xD!
n'abrazo!

Il Estatore (esto pega mas en el post anterior pero bueno da igual)

Barrufet cínic ha dit...

Copón, copón...

De hecho tienes razón, la camarilla abulta poco, y te da la posibilidad de captar instantes irrepetibles, peeero, no llevarla me permite hacerme el snob diciendo que vivo en directo y por la palabra, un cronista del verbo, y que miro a la realidad a los ojos sin el filtro de una cámara.

Por decirlo de algún modo, un periodista al uso, no el llamado reportero gráfico.

Aunque es de respetar, yo me lo monto a mi manera.