divendres, 2 d’agost de 2013

Venus in fur

Sense paraules. Veure un home caient als peus d'una deessa, ni que aquesta sigui la mateixa Afrodita, i que la caiguda sigui fins a les últimes conseqüències impedeix articular cap paraula.

Pots recordar cada instant de l'obra, cada fragment de diàleg "... i el va condemnar a mans d'una dona...". Però et mantens en xoc, la catarsi és completa.

Has assistit a un joc, una pantomima que porta a un dels protagonistes, qui dóna les rèpliques a Afrodita, de controlar a ser controlat. De creure que porta els comandaments a ser l'autòmat dirigit.

Perdent el cap per la deessa, la seva deessa.

Crec que seria un error pensar en una guerra de sexes, un enfrontament entre masculí i femení, dos bàndols diferenciats. És una guerra entre persones més aviat. Una guerra entre sàdics i massocs, que es necessiten però que es consumeixen els uns als altres en entrar en contacte, s'incineren, es volatilitzen.

Petit apunt: es pot entreveure en la sonata a cinc mans que és l'obra, petits detalls del David de Plats bruts en un dels personatges. I la "Venus del mirall", apareix més nua del que la va veure Tiziano.

Gran interpretació reconeguda amb tants aplaudiments, que els actors van haver de sortir a saludar fins a cinc vegades.