Dia tranquil de lectura i passeig curt, el genoll ressentit es queixa, i de tant en tant se l'ha d'escoltar. En passar per davant del Dom, està pres per la policia, hi ha una vintena de "lleteres" amb tots els efectius a punt i com que aquestes coses no crec que m'incumbeixin, segueixo el meu cami sense intentar fer de reporter de guerra, no estic fet d'aquesta pasta.
Finalment enllesteixo la versió novelada d'una possible revol·lució russa que acaba en un no-res, no arriba a foc d'encenalls.
El Dom i els voltants comercials estan sembrats d'artistes de carrer, gent que comparteix amb els vianants ocasionals les seves capacitats artístiques: les estàtues figuratives que fan de mim, són un clàssic comú de qualsevol ciutat que se les vulgui donar de turística, dubto que cap ciutadà atrafegat per la feina diària es parés a admirar i recompensar el treball d'un mim. A part de les estàtues humanes hi ha músics, de qualsevol especialitat (encara no he vist cap intèrpret de flauta dolça), des dels que són conjunts de corda, als que incorporen bateria i veu i també tot el reguitzell de solistes: el del xil·lòfon, els habituals guitarreros, el violinista de la serra, i el que crec que deu ser una franquícia de l'acordionista amb gosset narcotitzat, ja n'he vistes quatre de diferents, amb la mateixa raça de gosset i el mateix model d'acordió.
Tampoc no poden faltar els reivindicatius: els que criden i porten pancartes en contra de la repressió a l'Iran, o els que denuncien les atrocitats del govern israelià contra ciutadans palestins (dubto que els quatre joves alemanys que estan mirant davant meu els murals plens de fotografies, se'ls hagi d'alliçonar massa sobre la perniciositat del sionisme. El temps passa i les tragèdies per desgràcia s'obliden o encara pitjor, s'encoratjen).
Hi ha però un tipus d'artista que em sorprèn; una parella, sense fer res, asseguts al terra, ni fan cara de captaires, tampco van vestits com si ho fossin, tan sols asseguts al terra, amb una caixeta per recollir les escadusseres que algú els llenci, només llegeixen i fumen (fomenten la intelectualitat? Tampoc diria que arribin a tant).
Els dissabtes a la tarda és a tot arreu semblant, pels carrers principals el bullici de la gent passejant, mirant aparadors, tots ben empolainats i com deia l'acudit "con sus mejores arreos".
En prendre-me'l com un dia de descans, no volto fins a hores intempestives i aviat torno a l'hotel per reposar el cos.
5 comentaris:
I quan vas anar de putes?
pq deuries anar a veure senyoretes a alemanya, oi? germanet?
Anònim, el comentari que has fet m'ha deixat desconcertat.
el dele no necesita putas, las putas le necesitan... q no es lo mismo... o q se yo... en fin, yo iba a hablarte de lo del sionismo, no creo q posicionarse a favor de palestina sea antisemita, ese es el discurso de israel, pero bueno respecto a los jovenes q miraban las fotos vete tu a saber...
Il Estatore
"En la vida nadie obtiene lo que necesita. Esto sería parte de un razonamiento finalista" (tampoco yo entiendo mucho de la frase)
El párrafo del sionismo era bastante tendencioso, y hecho a voluntad. Quería plasmar un comentario reprobable, pero circunscribirlo en una situación medianamente deformada dónde se pueda intuir que los jóvenes quizás se sabían de memória los discursos hehos en Nüremberg. Pero claro, ser joven e ir con la cabeza rapada tampoco hay que prejuzgarlo.
Publica un comentari a l'entrada