Cuadern alemany. Cinqué dia. Freitag (part VI)

Ennuvolat. Vint graus menys que el dia antrerior (de trenta-set a disset). El parc està pràcticament desert. La lectura a la riba del Rhein queda truncada pel vent fred i una visita inesperada: un parell de nois que de primer em pregunten si tinc foc, els contesto que no, però per la cara del que preguntava, començo a dubtar que no m'haguessin preguntat si els donava foc. Lleuger però important matís. La meva negativa no implica si tinc o no encenedor, sinó si tinc la voluntat de donar-los foc, i amb només el no, sense afegir que no tinc encenedor pot quedar una mica irrespectuós segons quina sigui la cultura local al respecte (ho desconnec).

Desapareixen i tornen a apareixer a un banc proper. Recordo les paraules experimentades: "només t'avisen dues vegades abans de pujar-te al Dragon Khan" decideixo abandonar el lloc i explorar una part de la ciutat més allunyada.

La zona en qüestió gaudeix de menys tendes i serveis, em dirigeixo cap a les afores i es nota. A banda i banda del carrer s'obre un parc enorme que arriba fins a la universitat, la qual més endavant descobreixo que segueix els mateixos cànons estètics que la de Mainz.

El paisatge urbà es va embrutint a mesura que m'allunyo del centre i el meu destí és més proper. Finalment arribo al cementiri, m'ho indiquen els arbres frondosos i una petita creu que s'entreveu entre les branques: els murs són baixos, suposo que aquí no tenen por dels seus morts, a diferència dels cementiris a casa nostra.

Passejo pel seu interior (pràctica, i em ve al cap la pontificació que no hi ha cementiris comparables en vistositat als francesos). No hi ha referències a la Segona Guerra Mundial, sí però a la primera (sentiment de culpabilitat?) i fins i tot hi trobo el que deu ser la tomba d'un massó.

De tornada passo pel parc que porta a la universitat, el dia comença a obrir-se i llegeixo una mica més del que podria ser la gestació d'una revolució a Rússia.

Torno a poc a poc. Em menjo un frankfurt i unes pastes, i a l'hotel la migdiada preceptiva amb un canal de televisió alemany de fons.

A la tarda surto a sopar, evitant així que els restaudaros em diguin que arribo a l'hora de plegar. Torno al lloc del puré de patates amb poma i em demano un bistec. Em pregunten si el vull <>, suposo que és l'equivalent al nostre "al punt", i de fet ho és, però massa fet pel meu gust. Encara que demanar-lo menys fet, hi ha el perill que te'l serveixin directament de l'animal, i si no el coneixes (l'animal) i no és de la teva confiança, doncs prefereixo menjar-lo massa fet sense que estigui cremat.

Acompanyant el bistec hi ha patetes i ceba, una part de la cual és totalment crua i la resta té les puntes cremades, em pregunto si el cuiner al final ha intentat fer una mitjana i reduir l'índex de carbonització. De fet la propera vegada que cremi la ceba diré que està feta a la colonesa.

Acabat el sopar em dirigeixo al pub irlandès del dia anterior: una mica de música i cervesa s'agraeixen. A diferència del típic <>, on hi abunda la desesperació: bars per beure (i potser oblidar), no s'hi sent ni música ni converses, només el tirador i els tragos del bebedors. L'altra possibilitat alemanya seria buscar un ambient tecno que és el que sembla que es porta al país germànic, però encara no m'ha arribat aquesta determinació.

El problema de l'alcoholisme a Alemanya s'alvira des del moment que a les tendes hi ha enganxines que a part de no poder entrar-hi amb el gos o amb menjar, tampoc s'hi pot entrar amb begudes alcohòliques. És notori des del moment que no pares de veure gent bebent cervesa pel carrer, tot i que no són mediterranis i que el clima no acompanya: tenen un problema. En el moment que a les voreres del carrer hi ha moltíssims més taps d'ampolla que no pas merdes de gos diu molt a favor dels amos dels gossos, però com a país: tenen un problema. A no ser que la nostra afició pel vi, la cervesa i el mam en general, no provingui de l'anomenada cultura mediterrània, sinó per una cultura global.